En aquestes setmanes – mesos tan complexos ja viscuts i els que ens queden desgraciadament per passar, hem assistit atònits a conductes, comportaments i opinions tan fora de context com la gravetat del que succeeix. Fins ara, la prudència ha caracteritzat la patronal Unió de Petites i Mitjanes Residències de Catalunya (UPIMIR). Hem estat testimonis de tota mena d’atropellaments i també, per no mentir, de comportaments i de conductes empàtiques, humanes i solidàries.

Hem après que la mort sigui més companya que mai en el nostre dia a dia, en el nostre quefer quotidià, i en l’afectació de la nostra psique per això, Hem comprovat com un sector infra-finançat des de fa dècades, demonitzat per una part de la societat, i fiscalitzat fins pràcticament l’inhumà, treia pit i agosaradament es deixava la vida pels seus usuaris, fins i tot a risc de la salut dels que així ho feien, en la majoria de casos treballadors mileuristes. Hem comprovat com alguns, només alguns, presumien de xifres en forma de positius i negatius, com si en comptes de vides parléssim de taules d’Excel.

Hem estat testimonis muts del comportament de l’administració i del tarannà dels líders polítics, davant d’una situació pandèmica que era i és per tothom una tragèdia a tots els nivells. Podem dir que alguns han deixat empremta en la nostra ànima. Hem estat copartíceps del patir de les famílies dels nostres usuaris davant l’aïllament dels mateixos, del terror que una trucada telefònica del centre podia causar en ells i de majoritàriament gairebé sempre la seva col·laboració i agraïment cap a  les residencies que tenen cura dels seus pares, mares i familiars ingressats.

També hem assistit impertorbables a les desqualificacions entre centres segons la seva capacitat en places, i una infinitat de sense seny al respecte. Tots, absolutament tots, estem en el mateix vaixell i tots hem de remar junts. Hem ressuscitat, crec, fora de forma i termini, el model que s’ha de seguir en un futur, sembla com si en plena crisi de salut col·lectiva, apareguessin “gurus” de sota les pedres, i en comptes d’asserenar el sector i a la societat s’apuntés de manera miserable al “… jo ja ho vaig dir”.

Sincerament no toca més que treballar, treballar i treballar. Agrair el positiu i bo de les persones i menysprear, ignorant-los, als que volen pescar en aigües tèrboles, sempre van existir i existiran males persones i, en aquests moments, els bons són molt bons però els dolents són el pitjor.

Des d’UPIMIR seguirem remarcant l’esplèndid del sector i els seus treballadors, els quals amb la seva dedicació i lliurament lluiten cada dia cos a cos amb un virus realment letal i que no diferencia el tipus de centre a què afecta i menys encara als usuaris del mateix als que infecta.

No assentim per callar, callem perquè no és el moment de parlar és el moment de demostrar.

Que tots i cada un de nosaltres es plantegi que està demostrant, perquè en un futur esperem proper, la història d’aquesta pandèmia els passarà factura per la seva forma d’actuar.

Molts ànims a tots, ho aconseguirem junts i units. Només així s’assolirà la fi d’aquest malson.

                                               Mentre, seguirem callats, però sense per això, assentir

                                                                                         Fdo.: Dr. V. Botella

                                                                                      President de UPIMIR

                ACCEDIR